Diumenge 30 de Novembre les meves
companyes i jo vam anar a l’auditori de Barcelona a veure ‘’Poemes simfònics de strauss’’. Personalment va ser una
experiència molt enriquidora ja que va fer canviar la meva opinió sobre les
orquestres de música. En aquest concert es van representar dos poemes de
Richard Strauss per commemorar el 150è aniversari del seu naixement: l’intens Don Joan i el juganer i Les divertides entremaliadures de Till Eulenspiegel. En arribar vam poder observar
les diferents famílies d’instruments que formaven l’orquestra: vent fusta, vent
metall, corda i percussió.
El meu primer error sobre les
orquestres va ser pensar que eren avorrides, va ser tot lo contrari, potser
gràcies a haver estat estudiant els instruments a classe i entendre una mica
més d’aquests. Vam estar assegudes en una part de la sala on podíem veure
perfectament els contrabaixos i això va fer que em cridessin més l’atenció i
que comprengués el perquè cada instrument és indispensable en el conjunt de
l’orquestra. Podíem veure com tota la melodia canviava quan ells s’unien a
aquesta. No sabia quan acabava la
representació i això encara em va enganxar més, ja que en un moment semblàvem
estar al final de tot el poema simfònic, però en dos segons l’orquestra
arrencava amb tota força i t’adonaves que allò encara no era el final.
Un altre punt que em va
sorprendre va ser el paper del director, amb quina facilitat (o aparentment
facilitat) aconseguia que cada membre de l’orquestra estigués a punt en el seu
moment per entrar i que tot sortís bé. Crec que fins aquell dia no havia pensat
mai en la importància que té el director d’una orquestra, el qual la seva
missió no és només moure les mans al ritme de la música.
També m’agradaria afegir que a mi
personalment l’instrument que més m’agrada i que més m’emociona és el violí. Em
va posar la pell de gallina les baixades i pujades de to que poden fer els
violinistes durant la representació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada